2020: any de canvis i trasllats
La pandèmia del Covid-19 ha trastocat les nostres vides. Això és un fet.
No m’agraden els titulars apocalíptics que prediuen que “res tornarà a ser igual”, però, certament, sento que aquesta crisi mundial ha ocasionat una ruptura de moltes estructures que semblaven inamovibles.
Estructures de poder, polítiques, reials, econòmiques, laborals, sanitàries, educatives, comunicatives, tecnològiques i relacionals s’han esfondrat. Tot el que se sostenia per un fil, però que ja no es correspon amb les necessitats que tenim actualment, no s’aguanta per enlloc.
Com que la vida és dual i tot té una doble lectura (positiva/negativa, constructiva/destructiva) de tot el que hem viscut, individualment i col·lectiva, en traurem molts aprenentatges. Si ets de les persones que viu els sotracs vitals com una putada, segurament estàs maleint el Covid-19 i tot el que t’ha comportat, però si tens una personalitat resilient, que reneixes de les cendres amb una actitud proactiva, tal vegada ja t’has curat les ferides i estàs connectant amb tu: amb la teva creativitat i capacitat de transformar-te per convertir-te en una nova persona que s’ha hagut de reinventar. Algun dia podrem dir que som super-vivents del Covid-19!
Si ho penses fredament: quantes vegades la vida ens dóna la possibilitat de “renéixer”?
* Hi ha persones que reneixen després d’una malaltia greu, d’un accident o d’haver estat en coma.
* Renaixem quan ens convertim en pares o mares, perquè deixem de ser fills i ens transformem en canals de vida i assumim un nou rol que mai no havíem experimentat en primera persona.
* Renaixem quan ens acomiaden o deixem una feina, moment en què sentim aquell buit existencial: un NO SÉ enorme, que ens porta a un horitzó sense fi.
Has tingut mai aquesta sensació de vertigen que, alhora, és una alliberació bestial?
* Renaixem quan s’acaba una relació, del tipus que sigui: amorosa, sexual, amistosa, laboral… Deixar anar algú que estimes (o hi estàs enganxat/-da) no és fàcil i també genera el mateix buit gran intern que, tot sovint, ens dóna l’oportunitat de tornar a agafar les regnes de la nostra vida i ser-ne els guionistes.
Si t’hi fixes, quan alguna àrea de la nostra vida mor, n’hi ha una altra que neix (malgrat que ens costi veure-ho immediatament). És l’impuls de la vida: morir i néixer.
O, aparentment, morir (si entrem en una lectura més profunda).
Al llarg d’aquests mesos de confinament i desconfinament a moltes persones la vida els ha fet un gir de 360 graus. Gent que vivia a grans ciutats ha canviat de residència: o bé, per anar a viure a la que fins llavors era la seva segona vivenda, o bé perquè han buscat una casa on, en cas de re-confinament, tinguessin més contacte amb la natura i més qualitat de vida (espai, llum, exterior).
Certament, un confinament en una gran urbs pot arribar a ser claustrofòbic.
No obstant això, com cita, en paraules de Buda, en Gaspar Hernàndez al seu darrer llibre, La llibertat interior: “La ment pot ser causa tant d’esclavatge com d’alliberament”. La llibertat interior és la llibertat última, afirmava el neuròleg jueu Victor Frankl, després d’haver sobreviscut a diversos camps de concentració nazis.
Així que, de nou, trobem que fons i forma es desdibuixen i en tenim una percepció distorsionada:
És el confinament el que ens priva de la llibertat?
La darrera cita del llibre d’en Gaspar que us vull compartir és del gran Nisargadatta: “Som lliures aquí i ara, però la ment imagina el captiveri”.
Foto de Ron Smith
A mi (i a nosaltres, com a família), una mica abans del confinament, la vida també ens va portar un gran canvi: no ens renovaven el contracte de lloguer de casa i havíem de deixar-la en un termini de dos mesos. Just el dia que el propietari ens portava el paper del gestor, el meu home havia marxat a Cuba per feina i seria fora 16 dies! Ni podia signar, ni podíem començar a buscar nova casa plegats. Imagineu-vos la cara que em va quedar amb aquest panorama.
Sempre dic que la vida és generosa i les coses no són mai tan tràgiques com la ment imagina. Al final, els 60 dies de termini es van convertir en 4 mesos, per l’aturada mundial de la crisi sanitària; així que vam poder mirar amb calma tots els portals immobiliaris i anar seleccionant les ofertes més interessants. Van ser hores i hores de selecció de vivendes d’arreu de Catalunya, però ens ho vam prendre com una oportunitat per tenir un nou projecte de parella i família. Teníem clar quin tipus de casa volíem i aquesta qüestió no era negociable. Si sortia a l’Empordà, aniríem cap al nord; si sortia al Solsonès, emigraríem a les muntanyes.
Foto d’Eva Morell
Tothom afirma que en els moments de crisi (canvis) sempre apareixen bons amics i amigues amb qui pots contar-hi. I així va ser. Els nostres vincles són un pilar emocional (i fàctic) molt important en moments de vulnerabilitat i gràcies a l’ajuda de molts d’ells (i elles), la recerca va ser compartida i més emocionant.
Trobar una nova llar que ens agradés a tots es va convertir en la nova aventura familiar. Feia temps que volíem canviar de poble i trobar-ne un de més petit, amb més natura i calma. Així que, com que diuen que hem de ser curosos amb el que desitgem, el nostre anhel, després d’uns quants anys de projectar-lo, s’estava materialitzant.
Hi ha estudis que afirmen que una de les majors causes d’estrès és una mudança. I ho entenc.
Al llarg de la meva vida he viscut a 15 cases, 5 pobles o ciutats diferents i a 2 països. Per tant, els canvis no m’espanten i noto pessigolles a l’estómac quan començo a un lloc nou, però també recordo el cansament i la feinada que comporten, a nivell físic i emocional.
Així que, als meus 40 anys, la vida em feia sortir de la meva zona de confort i tocava fer caixes i moure’m cap a una altra banda. Jo, el meu marit, el meu fill, les dues gates i els 12.000 llibres del meu home. Tot un #repte!
Foto de Philipp Berndt
Amb aquest article us vull compartir alguns dels recursos que vaig emprar per fer un bon comiat de la casa on vivia, i rebre, amb confiança i il·lusió, la incertesa del canvi.
Sentia que era important contemplar el trasllat no només des de la seva vessant física i material. De buscar caixes i fer selecció de tot el que havíem acumulat amb tants anys me n’ocupava durant el dia, però a les nits em deixava guiar per la meva part intuïtiva i emocional. En aquests moments de silenci i intimitat vaig anar fent els meus rituals de comiat: cremant, escrivint, visualitzant, tocant i, sobretot, sentint. Alguns rituals van ser en solitari i d’altres compartits amb la meva parella.
Mentre remirava papers, fotos i objectes van sortir molts records: de la infantesa, de la meva millor amiga que va morir inesperadament i no me’n vaig poder acomiadar; de la primera parella amb qui vaig emancipar-me i crear, amb 21 anys, la nostra llar.
Què havia de fer amb tots aquests records que eren bocins de mi, d’una Gemma que ja no reconeixia, però que encara vivia amb mi?
Doncs us ho explicaré:
RITUAL DEL FOC:
El que solc fer quan apareixen escrits del passat és rellegir-los i deixar-me sentir. Sense pensar, sense analitzar. Deixo que l’emoció aparegui: sense judici ni expectatives.
De vegades cal retornar a ferides del nostre passat que no han quedat ben cicatritzades.
I, per fer-ho, ens cal silenci, calma, temps i no judici.
Així que vaig llegir-me cartes; vaig mirar fotos; vaig mirar els meus diaris… i amb alguns vaig reviure el dolor i vaig plorar; i amb d’altres, no vaig notar res. El que sentia que ja no m’identificava i no volia que seguís amb mi, a la nova casa, ho vaig cremar.
Per mi, el ritual del foc és molt poderós i me’l prenc amb molta solemnitat.
Abans de cremar res, agraeixo. Agraeixo la vivència, l’aprenentatge, la persona amb qui vaig conviure o compartir i, llavors, ho cremo (sempre amb un llumí).
Veure com es destrueix el document és molt potent. Saber que no el podrem recuperar o tornar a mirar implica un deixar anar molt bèstia. Dir adéu costa, però, quan ho aprens a fer, és molt sanador.
Foto de Nathan Lindahl
CARTA DE COMIAT:
Aquesta vegada notava la casa que deixava com una entitat amb vida pròpia, com si tingués ànima. Quan pensava amb ella, em venien al cap totes les vivències dels darrers 8 anys, però, també notava la seva energia, la seva personalitat. Així que li vaig escriure una carta de comiat explicant-li que marxàvem i agraint-li tot el que havia viscut dins seu. El molt feliç que hi havia estat, el molt que m’havia ajudat a recuperar-me i guarir-me d’una forta crisi personal.
Dins les seves parets m’havia convertit en dona i mare. Acollida dins seu havia renascut; havia canviat de pell. I m’ho havia permès fer d’una manera suau i amable, arrecerada i abraçada. A cada raconet de les seves sales hi havia trobat el meu petit oasi de calma i quietud. El Barracar formava part de mi i jo no seria la que sóc ara sense la seva generositat.
El ritual de la carta de comiat el vam fer en parella. La meva proposta va ser molt ben rebuda i vam crear el nostre moment per dir adéu a la casa on el nostre amor va començar i, dia a dia, foc a foc, i tempesta a tempesta, va anar arrelant i creixent fort fins a convertir-nos en marit i muller.
Adéu a la casa on vam renéixer com a pare i mare; on vam traspassar la porta amb un nadó a coll i mai més no vam ser els mateixos. Aquesta imatge la tinc gravada i no crec que l’oblidi mai. És una instantània de felicitat d’un dels moments més especials de les nostres vides.
El ritual en si no té massa misteri. Es tracta d’escriure a la casa que deixarem com si fos una persona, com si ens pogués entendre. I deixar anar tot el que hi ha dins. Tot està bé. És un ritual d’alliberament emocional.
Veureu quina sensació més bonica de mirar les parets i les habitacions com si us poguessin escoltar i entendre.
Foto de Cezanne Ali
ESTANÇA A ESTANÇA:
Sentia també que volia agrair a cada estança tot el que m’havia donat.
Així que vaig anar quarto per quarto: al rebost, el meu petit paradís culinari; al dormitori: el nostre niu d’amor; al meu estudi: espai de creativitat i silenci; a l’eixida: el meu petit pulmó; al menjador de la llar de foc, on tantes converses amb amics i moments de parella hi havíem tingut. Entrar habitació per habitació per tocar les parets, mirar-les i agrair-los tot el que hi havia viscut.
Us comentaré una cosa curiosa que vaig sentir de fer:
Pels qui no em coneixeu massa, potser no sabeu que sóc molt cuinetes. De tota la vida, diria. Ja de petita prenia apunts, a la biblioteca, de les receptes que m’atreien i, de gran, vaig treballar de cuinera. La cuina del Barracar era vella, petita, sense llum i bastant atrotinada. Al principi, de tan il·lusionada i enamorada que estava, no em va suposar cap problema; però amb els anys, se’m va fer molt incòmode poder experimentar tot el que jo volia per expandir la meva creativitat i inquietuds; així que vaig entrar en la queixa i en la crítica.
Quan algú em deia lo bufona que era la casa, jo li comentava els molts defectes i mancances que tenia. La cuina la deixava per impossible i ja havia tirat la tovallola feia anys, esperant que algun dia canviéssim de casa per poder trobar-ne una de millor.
Així que, amb la mudança, vaig sentir com una mena de remordiment per totes les crítiques que li havia fet; notava que em volia disculpar per com l’havia anat tractant. Sentia que no es mereixia aquella actitud meva, perquè, tot i les seves limitacions, m’havia permès aprendre i renéixer, fins i tot, com a cuinera. Tot el que havia estudiat d’alimentació energètica i saludable ho havia posat en pràctica en aquells quatre fogons i forn sense temperatura ni temporizador.
Ara veia el molt que havia millorat gràcies a ella: especialment a tenir paciència i a ser creativa amb totes les mancances. Sentia que m’havia fet bé no tenir tot el que la Gemma exigent i insatisfeta demanava.
Així que també em vaig aturar a la cuina, amb mirada amorosa i actitud humil.
Gràcies, gràcies, gràcies.
Foto de Kiy Turk
Mentre tancàvem aquesta etapa i ens obríem a la nova, anàvem seleccionant les cases que ens semblaven que podien encaixar amb les nostres necessitats i gustos. Vam haver d’esperar força setmanes abans no vam poder sortir de casa per fer les visites presencials.
Vaig sentir que si fèiem rituals de comiat, també n’havíem de fer per rebre la nova llar i vibrar en una actitud oberta i receptiva al canvi.
Així que, de nou, vam crear el nostre ritual per rebre la nova vida.
RITUAL DE BENVINGUDA:
És el mateix procediment que el Ritual de Comiat, però amb la diferència que no hi ha un referent tangible. La casa que deixem la veiem i toquem; és plena de records i de passat; en canvi, la casa que ens espera és un misteri, però la podem visualitzar, imaginar i crear a nivell subtil.
Així que vam agafar un full en blanc i, en un ambient agradable i íntim, vam escriure el que desitjàvem que tingués aquest nou espai, la nova llar familiar on seguir materialitzant el nostre amor; on la nostra família seguís creixent; on desenvolupar la nostra activitat professional: un lloc agradable on compartir amb amics i coneguts.
Cadascú va escriure els seus desitjos i les seves prioritats. No és casualitat que coincidíssim en moltes. A més, fa molts anys que visualitzàvem la nostra “casa ideal” i ara, per fi, la vida ens donava l’oportunitat de passar els somnis a la tridimensionalitat.
Crec que tant el ritual de comiat com el de benvinguda són importants.
És necessari tancar els cercles (passat) i, alhora, obrir-nos al futur. Sempre cercant aquest equilibri dual que comentava més amunt: viure plenament el present, sanant el passat i projectant el futur, sense oblidar que l’únic moment que existeix és ara.
Per mi, no és important si la casa que, al final, apareix correspon exactament amb la que imaginava. La força d’aquest ritual rau en prendre’t un moment per escoltar-te i deixar aflorar els teus desitjos i il·lusions. I escriure’ls o dibuixar-los. O fer un panell de somnis; el que sigui que t’encaixi més. Però passar-los del cap al paper.
Això que sembla tan senzill, sovint queda aclaparat pel dia a dia, la falta de temps, el cansament o pels desitjos de l’entorn, que poden desdibuixar els propis.
Crec que és vital tenir un espai d’intimitat on manifestar-nos i expressar-nos. Diuen que tot canvi comença a dins. Per tant, no és cap ximpleria que, abans de començar a actuar i moure les fitxes necessàries perquè les coses esdevinguin, ens prenguem un moment per nosaltres, per connectar amb allò que realment volem.
Foto de Darius Bashar
Un cop fetes les cartes de comiat i de benvinguda hi hauria dues opcions: o bé cremar-les i deixar les cendres (fredes) en un test, enterrar-les o llençar-les a l’aigua o al vent; o bé guardar-les fins que sentim que les podem cremar. Això ja és decisió de cadascú.
Com que el tema dels trasllats i mudances dóna per molt, vaig demanar a la meva amiga interiorista i experta en Feng Shui Arena Tarrés que em donés quatre consells a tenir en compte abans de triar una casa.
Això, però, us ho explicaré a la propera entrada del blog.
Si aquest article t’ha sigut útil, m’agradaria llegir-te als comentaris. Si t’agrada Terranúvol, i els articles i entrevistes que faig et són útils, i vols convidar-me a un suc verd et facilito el meu número de compte perquè el projecte pugui seguir endavant:
Gemma Bufias
E35 3025 0025 2814 0000 1018
T’envio una abraçada gran, ben gran!
Foto de Giulia Bertelli
Deixa un comentari