“Soc feminista i no ho sabia”, Ariadna Oltra (2019, Rosa dels Vents)
fotografia de llibreria22
A plena setmana prèvia als exàmens del primers semestre, vaig sentir la temptació de llegir-me el llibre de la periodista Ariadna Oltra “Soc feminista i no ho sabia” (2019, Rosa dels Vents). En menys de 24h ja me l’havia cruspit. És la primera ressenya d’un llibre diferent de les temàtiques que han aparegut fins ara al projecte Terranúvol. Com a estudiant de comunicació que soc, m’interessa conèixer el que publiquen els professionals del sector, també. A l’Ariadna (potser com la majoria) només la conec per la seva faceta pública, al Telenotícies i a TV3. Sempre l’havia trobat una dona “dura”, un pèl masculinitzada, pel meu gust, i una gran professional: directa, amb criteri i decisió. Des de la distància que la pantalla em permetia (i el dret a fer els propis judicis, sovint allunyats de la realitat) pensava que es mostrava amb aquesta armadura perquè (deduïa) no devia ser fàcil sostenir la pressió (social, laboral, cultural) de ser on era, a dalt de tot on molts i moltes periodistes volen arribar: ser una de les cares del TN i a TV3!
Sigui com sigui, no en sabia gaire cosa més fins que l’altre dia, fullejant la seva biografia (a la contraportada del seu llibre nounat) vaig connectar amb alguns punts biogràfics en comú: és nascuda al 1979 (com jo), ha estat mare recentment (com jo), és periodista (com jo, en un futur immediat) i, sense pensar-s’ho, ha escrit el seu primer llibre (com jo, en un futur més o menys immediat). Aquestes sincronies em solen fer certa gràcia i, sovint, són el motor per apropar-me a algú a qui, tal vegada, no m’hi hauria atansat. El tema del llibre, el feminisme, i la simpàtica afirmació amb què expressa “Soc feminista i no ho sabia” també em va atrapar; jo mai no he fet voleiar cap bandera, en aquest sentit. No vaig a les manis, no porto xapes reivindicatives ni vesteixo, per norma i militància, de color lila (tot i que sovint hi vaig perquè m’encanta). Quan alguna amiga propera m’ha fet discurs del seu feminisme, la veritat és que m’he sentit una mica exclosa d’aquesta radicalitat. El meu radicalisme passa per la suavitat i les formes rodones i amables. Però el títol que Oltra havia triat m’identificava: i si jo també soc feminista (de fets) i no ho sabia?
La lectura em va abduir. És un llibre àgil, molt fresc, personal i directe (tal i com intuïa que era ella). Descobrir-li aquesta faceta autobiogràfica, coetània i de forma escrita m’ha agradat molt. L’he coneguda (una mica, si més no) sense la rudesa (relacionada a professionalitat) que, massa sovint, el llenguatge corporal expressa. Ariadna Oltra fa un repàs a situacions i experiències personals amb què, sense que els hagués posat l’etiqueta de “masclisme” o “societat patriarcal”, ara, amb la perspectiva de la maduresa, veu clar que és el que eren: situacions de desigualtat només pel fet de ser dona. Com diu Oltra, “malauradament en ple segle XXI l’equitat entre homes i dones està lluny”.
La ment col·lectiva de les dones i dels homes d’avui dia, encara està molt inoculada per la desigualtat de gènere. Els abusos (de més subtils a molt evidents) són encara massa presents a la nostra societat masculinitzada i patriarcal, creada i pensada per afavorir els homes. Les dones del nostre segle no ho tenim, encara, gens fàcil. No guanyem els mateixos salaris, a idèntics llocs de feina; no ocupem, per igual, càrrecs de poder; i, a sobre, cada any hi ha més assassinats (feminicidis) de dones pel fet de ser dones.
L’Ariadna menciona, en diverses ocasions, la típica situació al metro (a hora punta, a vesar de gent) en què una mà anònima “et fot mà”. A qui no li ha passat mai? Si has estat estudianta (i dic estudianta perquè si ets noi, segurament no ho vas patir) és molt provable que, en algun moment, al llarg dels anys universitaris, notessis alguna vegada un pessic al cul, un tocament o una fricció (a vegades, voluminosa) que “marcava territori”. I és que no té més nom: hi ha homes que ens volen marcar; que ens volen demostrar el seu poder i la seva força, primer de tot, amb allò més primari: a través del llenguatge corporal que, quan no és volgut és abús. Aquestes situacions en el transport públic les vivim, com tantes d’altres, sovint en silenci; amb culpabilitat; sentint-nos paranoiques o exagerades. T’hi veus reflectida, en aquesta escena? Jo sí que recordo haver pensar: “No, Gemma, no pot ser. No pot ser que m’estigui arrambant… Serà que no té espai”. I no gosar ni mirar de la vergonya… Jo havia de tenir vergonya? No seria ell, en tot cas, el que s’havia d’avergonyir de ser un porc? Aquestes coses, com deia més amunt, ens demostren que tenim encara una llosa a sobre que cal esmicolar: parlant clar i alt totes les dones del món. No és No. O només Sí és Sí.
La gran majoria de les dones que vivim en parella i tenim família seguim assumint la major part del pes de la “càrrega familiar”: les obligacions domèstiques, la logística familiar i la criança. És que el nostre ADN ens regala aquesta gran capacitat per “poder amb tot”?
Vull fer encara un incís a totes les situacions d’abusos sexuals que patim moltes dones. Perquè si una en pateix, els patim totes. Perquè els drets de les dones són els drets de totes. L’Ariadna parla diverses vegades de la por que tenim quan, de matinada, tornem soles cap a casa; o quan, de nit, anem a buscar el cotxe a un pàrquing; les dones hem normalitzat l’hàbit d’enviar un whatts quan arribem (sanes i estàlvies) a casa (cosa que no fan els homes, normalment). Són codis que hem interioritzat, perquè sabem que només per ser dones estem exposades a més perills que els homes. I no és just.
En el meu cas, que no visc a la ciutat, la meva situació té un marc rural. Des de jove, sempre he tingut la muntanya molt a prop. M’agradava trescar, quan plegava de la feina, entre setmana i suar i perdre’m una estona al bosc. Llavors tenia uns trenta anys. Recordo que quan comentava que anava a córrer sola per la riera del meu poble o que anava a fer muntanya (una horeta i escaig, a tot estirar) hi havia qui em deia que no ho fes, que era perillós anar-hi sola. La veritat és que jo només havia pensat que podia ser perillós si queia o em torçava un peu i em trobava, sense acompanyant, al mig de la muntanya. Mai, fins que aquelles veus caritatives no em van alertar dels perills que assumia, no havia pensat que anar sola a passejar al bosc del costat de casa podia ser un perill per a la meva salut i integritat física. Per allò que som influenciables, a partir de llavors ja no vaig anar-hi tan tranquil·la; fins i tot, quan veia una situació “de perill” (un home amb aspecte sospitós, sol) girava cua i seguia corrents en direcció contrària. És clar, si tothom ho veia tan clar i jo no, si em passava res: tal vegada m’ho hauria buscat jo?
El temps va passar i l’any passat, als meus 39 anys, vaig viure una situació que, a mi, em va resultar traumàtica. I ha marcat un abans i després de la meva relació amb la muntanya. Era un migdia de dissabte i, com segueixo fent, volia desconnectar, relaxar-me anant al bosc, a suar una mica abans de dinar i tornar a casa renovada per assumir “les meves tasques familiars”, a més de la part que em pertoca de la criança. Sortia una mica ennuvolada i tenia ganes de treure aquella energia i transmutar-la al meu racó de pau. Enfilava muntanya amunt, per la carretera, abans d’arribar a la pista forestal. De cop i volta, vaig veure una gran furgoneta aparcada, amb un noi a dins. Vaig seguir caminant, amunt. Quasi no circulaven cotxes perquè era l’hora de dinar. El noi va sortir del vehicle i anava cap al darrera de la seva furgo, com si anés a pixar. I vaig pensar: “vaja, ara pixarà”. Em va veure i em va semblar que anava més enrere perquè no el veiés. Vaig respirar fondo, tranquil·la, i vaig seguir, decidida, cap amunt. Inexplicablement, el noi va canviar la seva trajectòria i va tirar cap on era més visible (i que jo el pogués veure). Just quan passava pel costat de la furgo (a l’altra banda de la carretera) em va mirar, amb els pantalons abaixats i em va ensenyar la seva polla, descoberta, enorme, fregant-se-la lascivament. Vaig obrir els ulls, incrèdula, desconcertada, en estat de xoc. El meu cervell normalment va ràpid, però en aquell moment, va fer un rècord. En mil·lèssimes de segon, vaig mirar cap endavant, cap el camí que pujava al bosc, que ja era a tocar, i vaig valorar si seguia el meu full de ruta o, excepcionalment, canviava el rumb. Estava sola, sense cap cotxe que em pogués ajudar, en cas de perill. I, a l’altra vorera, aquest cabró provocant. El meu cervell reptil·lià va reaccionar ràpid: vaig tombar avall i vaig tornar, sense distracció, cap a casa.
Baixava fent marxa, a tot drap, remugant; l’insultava (per dins i per fora, parlant sola): cabró, fastigós, fill de puta! Em fotia haver-lo trobat. Em fotia la por que notava, inesperadament i per primera vegada a la vida, dins meu: i si em perseguia? I si venia darrere meu? I si, finalment, em passava allò que tant m’havien dit, al llarg dels anys? M’ho hauria buscat?
La història, afortunadament, acaba aquí. No em va assetjar ni em va fer res. O sí, perquè a partir d’aquesta situació ja no he anat mai més tranquil·la al bosc. I, de fet, aquell recorregut que tan m’agradava quasi no el transito. Com llegim al llibre de l’Ariadna, hi ha molts tipus de violència: física, ambiental, verbal. Per mi, aquella situació, va ser un cas d’abús i de violència sexual.
Quan vaig arribar a casa, rabiosa i indignada, vaig trucar la policia local. Em van fer tantes preguntes que, mentre les responia, sabia que quan anessin al lloc dels fets, el paio ja no hi seria. I el que més em preocupa és que, tal vegada, ho tornarà a fer. Soc de mena analítica i durant molts dies volia entendre per què va fer el que va fer; per què em va ensenyar la seva polla, descaradament. Què pretenia? Espantar-me? Seduir-me? Jugar? Una qüestió d’ego personal? Potser per alguns homes això és només un joc, però per nosaltres, no.
La sexualitat es viu molt diferent, segons siguis home o dona i sento que no ens podrem entendre ni empatitzar mai, en aquest nivell de comprensió. Ser el que penetra dona poder, força i direcció; ser les que rebem ens dona obertura, acolliment, receptivitat. Quan ens forcen no estem receptives, que és la nostra natura; és una invasió d’un espai sagrat, íntim, amb drets que no es respecten i són massa vegades, cada dia i a cada minut, que un home viola una dona, en algun lloc del món. Tal com li va passar a l’Oltra, quan vaig explicar al meu cercle d’amigues el que m’havia passat a muntanya, moltes em van dir que s’havien trobat amb algun exhibicionista al llarg de la vida. Em vaig quedar sorpresa. Primer, per la gran quantitat de casos i, segon, pel fet jo no me’n trobés un fins quasi a la meva quarantena.
Les dones no som objectes: reivindiquem que no se’ns cosifiqui!
Les dones no som histèriques: som cícliques, com la lluna!
Les dones no som “grans dones darrera d’un gran home”: som éssers complets amb talent i múltiples capacitats.
Les dones-mare no som només la mare de l’Urgell, de l’Ona o de qui sigui. Tenim la nostra personalitat i nom propis.
La feminitat no va de com anem vestides ni de com ens mostrem al món: va de ser autèntiques, tal i com som. Sense rols assumits ni prejudicis ni autoimposicions.
Hi ha molta feina a fer per aconseguir aquesta equitat entre homes i dones. Aquest segle XXI hi ha propòsits que no hauríem de posposar més: el canvi climàtic i el feminisme haurien de ser prioritaris perquè ambdós tenen un missatge clar i comú: o canviem o morim.
Gràcies Ariadna per parlar clar i català. Calen comunicadores i dones valentes que sumem i fem d’altaveu de les xacres que, com a humanitat, encara arrosseguem. Juntes, som més fortes!
“Malauradament en ple segle XXI l’equitat entre homes i dones està lluny”
Deixa un comentari