EN LA MALALTIA, RENEIXO
La setmana passada, el meu pare va haver d’ingressar a urgències a corre cuita. Feia temps que es trobava malament però, com sol passar amb les malalties, els metges i la medicina en general, els tràmits i la burocràcia en l’execució de les proves mèdiques van a un ritme més lent del que ens agradaria. Mentre un metge li receptava un xarop, un altre l’auscultava i li deia que no tenia res de pulmons; el metge de pagament li receptava cortisona i, finalment, quan no treien l’aigua clara del que tenia, va visitar el seu otorinolaringòleg de confiança el qual el va alertar que alguna cosa no rutllava dins dels seus pulmons.
Llavors sí que es va encendre l’alarma. L’ofec que arrossegava de feia mesos ja no era una fotesa. Va tornar a veure el seu metge de capçalera i, ara sí, li van fer les proves que demostrarien que alguna cosa més que un constipat o una bronquitis passava per dins seu.
Tant és així que, com deia, va haver de córrer de matinada perquè no podia respirar i s’ofegava. I sort que va córrer perquè el que tenia hi ha gent que no ho ha pogut explicar!
Segur que tots hem viscut o ens han explicat mil anècdotes relacionades amb la salut i les situacions que el cos s’empesca perquè li fem cas.
I és que: si el cos no ens sacsegés com ho fa, si no fos tan rotund en la seva manera de comunicar-se quan vol que li fem cas: creieu que ho pararíem tot, del tot, per guarir-lo?
Pressenteixo que no.
T’has aturat mai a mirar la malaltia com un mirall des d’on poder mirar què li passa al teu cos?
Ets de les persones que pensa que les malalties venen com una maledicció i que som víctimes del destí?
O, per contra sents (i penses) que quan la malaltia apareix és que fa temps que no escoltàvem el nostre jo intern? Que feia massa que estàvem per mil altres coses i que, finalment, de tant de fer el sord, al final el nostre jo parla a través del cos?
Durant l’episodi de malaltia paterna em venia molt fortament una afirmació: “Reneixo cada dia”.
De fa uns dies que la penso, la sento i interioritzo amb força.
Quan estem malalts surten cap enfora les nostres pors més secretes; la famosa ombra s’exhibeix i, alhora, la volem amagar de nou sota la catifa, ben lluny de nosaltres. Però la vida és molt sàvia i ens fa viure el que toca: el que més mal ens fa, a vegades, per tal que ens en sortim reeixits.
Aquests dies he pogut mirar molta estona el meu pare; el veia desprotegit, esporuguit i amb la mirada que buscava on agafar-se. Ens premia fort la ma, li donàvem el nostre escalf i presència però ell, discret com sempre ha sigut i és, ara li tocava estar, sol, al mig de l’escenari.
Quan un membre de la família està malament, tot el sistema se’n ressent. És com una ona expansiva. Un pateix i els altres ressonem a la mateixa freqüència. Potser fem el cor fort davant del malalt però, en sortir de l’hospital i notar l’aire fresc a la cara, podem començar a plorar de ràbia i impotència. Us ha passat, oi?
Aquests dies tots hem plorat, ens hem sentit vulnerables i impotents. Alhora, ens hem unit més que mai i ens hem demostrat que ens estimem més del que podíem imaginar.
Les situacions extremes porten accions contundents. Potser estem dies que no veiem la família però quan cal ser-hi, fem pinya i anem a una.
Per tant, quan dic que “en la malaltia reneixo”, per mi, és una nova oportunitat per tornar a començar; per mirar la vida des de la gratitud de poder seguir respirant, compartint, estimant, gaudint de cada moment i instant de vida.
El cos ha parlat i cal escoltar-lo.
No fer-ho pot ser fatídic. O podria ser-ho. Mai no hi ha certeses absolutes, en les coses de la vida.
El destí és el que és i tard o d’hora, el moment de volar i deixar aquesta carcassa material ens arriba a tots. Però el que aprenem amb la malaltia és el valor d’estar vius, aquí i ara.
Les petiteses quotidianes es tornen tan poca cosa, oi que sí?
I surt a la superfície el que realment importa: la vida és un regal preciós i ens hi aferrem amb força mentre no veiem que sigui el moment de salpar.
Reneixo cada dia i puc ser tot allò que vull.
Reneixo cada dia i visc la vida intensament, amb plenitud i agraïment.
Reneixo cada dia i em dono: sóc Amor.
Reneixo cada dia i en la mirada de l’altre aprenc.
Reneixo cada dia i decideixo ser feliç.
Agraïments:
Fotografia: Joan Buch.
Instagram: @buchbaques
Indumentària: Àtic Wear
Joieria: Mar Vidal
more clone watches. i thought about this cheap fake gold watches. men’s repliki zegarkow. check that copy watches for sale. click to read more www.lawyerwatches.com. More about the author cnomegawatches. view it franck mueller replicas. have a peek here cheap replica rolex. wikipedia reference cheap celtics jersey. 60% off Kyle Anderson jersey. he said Dan Majerle jersey. navigate here cheap Tim Hardaway Jr. jersey. visite site wholesale Ja Morant jersey. go to the website https://www.larryjerseys.com/. look at this web-site Harrell jersey. you can try these out Scottie Pippen city jersey. Visit Website https://tonijerseys.com.
“En la malaltia reneixo” per mi és una nova oportunitat per tornar a començar.
Deixa un comentari