Confinament
Portem més d’una setmana tancats a casa a causa de la pandèmia del coronavirus que provoca la Covid-19. Aquest escrit neix de la voluntat de compartir emocions, pensaments i processos personals que és l’essència de Terranúvol. Expressar-me per emmirallar-nos, acompanyar-nos i enriquir-nos mútuament (vosaltres llegint-me i jo a través dels vostres comentaris i missatges que em feu arribar).
Terranúvol no vol ser una comunicació unidireccional: tinc la voluntat, com deia a la introducció de la web, que el projecte us el feu vostre i, a través del que anem cocreant, la criatura vagi creixent i prenent forma segons el nostre sentir i necessitats comunes.
Aquests primers dies de confinament m’han fet reflexionar sobre diverses coses:
Tancament a casa.
Foto de Brina Blum- Unsplash
Aquests dies habitem, més que mai, casa nostra: la física (la casa, pròpiament dita) i la interna (el nostre cos, la nostra persona).
Normalment no estem massa hores al nostre habitatge: no tenim temps per poder-lo mirar, respirar i romandre-hi tot el temps que voldríem. Ens suposa un gran esforç econòmic poder tenir-lo i mantenir-lo però, tal i com (la majoria) tenim la vida muntada, en podem gaudir ben poc; de fet, moltes persones tenen habitatges-dormitori; el ritme frenètic dels dies de cada dia i les exigències dels horaris laborals ens fan sortir ben d’hora de casa i tornar-hi, esgotats, ben tard. I quan arriba el cap de setmana què passa?
Si tenim fills, comença la festa de partits, festes d’aniversari, quedades amb amics i amigues i mil plans que ens omplen, ràpidament, els dos dies de lleure que ens “regala” el sistema.
O sigui que ben poc temps lliure ens queda per estar-nos a casa, gaudint d’aquest espai, sense fer res. Això, quan no és temporada de neu o de platja que, llavors, les escapades són irresistibles!
Imagino que aquesta és la realitat de moltes famílies i molts de nosaltres.
I ara, què ens passa quan ens confinen a casa?
Si no fos per la por al contagi segur que molts no farien cas d’aquestes recomanacions sanitàries i estatals.
Aturar-nos? Para? No fer res? Moltes persones haurien entrat en pànic, en col·lapse, només d’imaginar-s’ho però ara no hi ha més remei que fer-ho: #joemquedoacasa.
I què em passa si m’aturo? Com podem viure “sense fer”?
Què soc si no sóc la meva feina, les meves obligacions i els meus horaris que organitzen el meu dia a dia?
A l’inici de la reflexió parlava de la casa externa i de la casa interna.
Què ens passa quan estem massa hores amb nosaltres mateixos? Amb tant temps lliure? Quines emocions em provoca aquesta situació? M’agrada? Noto estrés i ganes que acabi d’una vegada?
Estem veient com a través de les xarxes socials i de les mobilitzacions ciutadanes hi ha tants plans i convocatòries que ens faltarien hores al dia per fer-les totes! Una mostra més que, malgrat la bona voluntat de tothom, sentim por i resistència a no fer res.
Entenem la vida i el temps en termes de productivitat. “Aprofita el temps que la vida passa volant!” -ens diuen, tot sovint, els més grans-. Però això és així des que la vida és vida: naixem i morim i el temps passa. La qüestió és com el vivim; com vivim la nostra vida.
Quan anem a gran velocitat tenim una estranya sensació de liquiditat vital, oi? Doncs ara tenim una oportunitat per sentir la vida passar sense rellotge.
T’has permès viure aquests dies segons els teus instints?
Dormir fins que el teu cos digui prou; menjar quan tens gana (no per avorriment o ansietat); fer el que sigui, només si tens ganes de fer-ho: no perquè la ment et digui que facis alguna cosa, que has de fer coses ara que tens temps! o t’has permès badar i mirar per la finestra, observant allò que passa a fora: el cel, el sol, algun arbre, el soroll de la pluja, la novetat d’un cotxe que circula distret o d’un veí que passeja el gos…
D’aquesta actitud en diuen atenció plena o Mindfulness.
La vida, malgrat la tensió del moment, ens està oferint una bona oportunitat per aprendre a viure més lentament, a la vivència amb més focus i plenitud.
Foto: Amy Reed- Unsplah
Pràctica:
Atura’t un moment: sent el silenci i respira.
Connecta amb aquesta calma i quietud abans de fer el que anaves a fer (regar les plantes, parar taula, anar al lavabo, menjar, etc. Qualsevol cosa de la teva quotidianitat, d’aquests dies de confinament).
Pren-te uns minuts per connectar amb aquesta quietud abans de passar a l’acció.
Quan ho sentis fes el que et proposaves fer però amb consciència. Observant-te com des de fora: com si fossis algú que va a fer aquesta acció (regar, beure, escombrar…).
Fixa’t en els detalls: el tacte, el soroll. Si et mous, nota el moviment, com recorre el teu esquelet, els teus muscles.
Viu aquesta acció com mai l’has “sentida”.
Potser mai has escombrat amb atenció plena.
Potser mai has notat com, en beure aigua el líquid refreda el coll; o com es revifen les plantes quan, assedegades, els omplim els testos d’aigua.
La meva proposta és que juguis i experimentis: qualsevol cosa que facis la pots fer amb una nova atenció (que no tensió) i veureu com pren una nova dimensió.
(Prova-ho i m’ho expliques als comentaris, si et ve de gust).
Estar més amb tu mateixa.
Foto: Drew Coffman – Unsplah
Aquests dies poden ser una oportunitat per conèixer-te i descobrir-te en una situació que, de ben segur, no voldries estar vivint.
Com portes la resistència? La ràbia? La negació? La impotència? La por a la mort, a la malaltia? La separació de molts dels teus estimats/-des? La falta de contacte?
Quantes vegades la vida t’ha portat a un atzucac com aquest? Segurament mai fins ara havíem viscut tota la humanitat un sentir tan semblant: ho has pensat? Tot el planeta està en mode pandèmia i, com espècie, se’ns activa l’empatia, la sororitat i les fronteres s’han esborrat. No hi ha hagut duanes que frenessin el virus: tots vivim una realitat ben semblant. El que passa a l’altra punta de món passa a casa nostra.
Si tanques els ulls i imagines qualsevol persona del món podràs sentir el que sent: por, inseguretat, malestar, fragilitat.
Se’ns activen les emocions més instintives: la supervivència com a espècia i l’actitud combativa per fer front a una agressió externa que ens posa en perill.
El que et proposo més enllà de la lectura catastrofista és que aprofitis aquest confinament per contactar amb allò que sents: sigui el que sigui. Totes les emocions són vàlides, especialment, perquè són teves. Negar-les i amagar-les no les elimina, al contrari: seguiran condicionant-te des de l’inconscient. Per tant, si sents por, angoixa, malestar, pena, ràbia o el que sigui que t’estigui removent aquesta situació: valida-ho. Perme’t-te connectar amb aquesta emoció; busca a quina part del teu cos es troba: al pit? Al coll? A l’estómac? Al cap?
Segur que si t’atures una estona a respirar, en una actitud relaxada la trobaràs.
Et recomano que no posis volum a la ment un cop trobis aquesta emoció que està omplint tot el teu sentir. La ment sempre busca respostes, causes, efectes i solucions. Adona-te’n quan la ment vol intervenir i digues-li que, ara, no la necessites. Que quan sigui necessari ja passarà a l’acció. No posis nom a l’emoció: sent-la.
Part del nostre aprenentatge passa per etiquetar i nominar tot el que veiem però la meva experiència és que les emocions no ho necessiten. Necessiten que les acollim, que les respectem i que els hi deixem el seu moment estel·lar. Ens parlen de nosaltres i no volen ser negades.
Creu-me que porto anys amb aquesta pràctica d’escolta i, per mi, és el camí.
24 hours party people: o sigui, tot el dia junts.
Imaginem una foto ideal de parella o de família?
Tots junts, arraulits al sofà o grimpant pel jardí jugant, menjant, rient, fent-nos pessigolles, petonets i selfies, però: oi que la realitat no és sempre així? I menys quan hem d’estar, per força, 24 hores seguides durant molts dies (i sense saber quan serà l’últim dia!) amb la nostra família més propera.
Assumim que no podem estar tot el dia de festival. És normal que el dia tingui moments àlgids i d’altres de tensió o de baixada.
La situació no és fàcil per ningú i, repeteix amb mi: “no vull ser una superwoman!
Per tant, és normal començar el dia amb energia i anar baixant-ne la intensitat; és normal enfadar-se, reconciliar-se, avorrir-se i que sorgeixin moments de crispació.
Som famílies humanes que ens estimem i que, habitualment, fem sacrificis i esforços per mantenir-nos units i fer el possible per la nostra subsistència. Ara, el que el coronavirus ens ha portat pot ser, per molts, un cataclisme.
Quan tothom té els seus espais, obligacions, moments de gaudi i vida personal (extra familiar) més o menys la cosa rutlla. Però que s’aturi en sec tot aquest moviment i hàgim de conviure, sense opció b, hores i hores, en un espai limitat pot generar molta tensió.
Per això, crec que és important:
–Establir horaris i rutines
-Tenir moments per un mateix/a
-Fer alguna activitat en comú, de gaudi
-Parlar, dialogar: exterioritzar pors i emocions. Fer una roda diària de com ens ha anat el dia, potser.
–Crear un ambient relaxant
–Controlar pantalles i exposició a les notícies (els psicòlegs no recomanen que els menors de 12 anys vegin/escoltin les notícies; no tenen prou maduresa per assimilar certa informació (i jo afegiria: ni el to / gravetat amb què es parla de certes notícies).
–Veure la part positiva d’una situació excepcional: és una oportunitat per estar en família, que normalment, costa coincidir tots tantes hores.
Avorriment
Foto: Alex Michaelsen – Unsplah
Avorrir-se és saludable!
Sona malament, oi? Imagino que moltes persones ho estan portant fatal això de no estar contínuament fent coses, anant amunt i avall. Però la realitat és que avorrir-nos forma part de la condició humana. El que passa és que vivim en un moment d’hiperestimulació, sobreinformació i interconnectivitat; la societat xarxa, vaja!
Al cap de pocs dies del confinament es va propagar un altre “virus virtual”: la multitud de plans, webinars, xerrades virtuals, recursos gratuïts en línia, etc. Segur que sabeu de què parlo.
Sento que moltes propostes neixen de la voluntat d’empatitzar, de ser útils i ajudar-nos, mútuament, en moments difícils.
Alhora, però, penso que són una forma de no connectar amb nosaltres mateixos: no sentir l’avorriment, la tensió, la pressió, el dolor que la situació ens causa.
Sigues sincera: com et sents quan no saps què fer?
Et permets avorrir-te? Et neguiteja quan la ment et diu: i ara què faig si ja he cuinat, netejat, llegit, fet ioga, escoltat la masterclass, mirat dues pel·lis, etc.
La meva recomanació és que ho provis: prova de quedar-te sentint (de nou) què et provoca sentir-te així: quin malestar aflora.
Si no el deixes sortir aquest neguit seguirà dins teu i sortirà, creu-me que sortirà, més tard o més d’hora.
Per mi, aquests moments són una oportunitat per connectar amb la meva veueta interna que, normalment, queda silenciada pel moviment del dia a dia.
He comprovat que en aquests aparents moments-desert, en què sembla que no passi res, connecto amb la meva creativitat, amb el meu jo més autèntic que acaba expressant-se amb una idea original i pròpia.
Les xarxes socials poden aportar-nos moltíssima inspiració i, alhora, bloquejar la nostra autenticitat. Ens inspiren i, alhora, globalitzen, unifiquen.
Crec que estem vivim un moment estrany de transició i canvis en què, forçosament, haurem de trobar un nou equilibri personal i com a espècie.
Els canvis no acostumen a agradar-nos i, per això avui et vull compartir una pel·lícula que em va acompanyar, fa molt temps, en un moment de transició vital: El cambio, de Wyne Dyer,
Si trobes una estona per tu, fes-te un bol de crispetes (o de macedònia) i relaxa’t. Espero que la gaudeixis molt.
Deixa un comentari