“EL CENTRE”, FISIOTERÀPIA I OSTEOPATIA a ULTRAMORT (Baix Empordà)
Dilluns passat vaig tenir un accident de cotxe. Res de greu, afortunadament. Vaig aprendre que de l’estrebada que rebem se’n diu fuetada. Si mai has tingut un accident de cotxe sabràs que tot passa molt ràpid. Ni te n’adones i ja has xocat contra alguna cosa o perdut una roda pel camí (com em va passar a mi) mentre avançava sense rumb un quants metres. Mentre tot això passava, no recordo haver vist res del que passava fora del vehicle, de forma simultània. Recordo agafar fort el volant, tensar-me molt i frenar, frenar a fons.
Així que aquesta vegada la vida m’ha portat un xoc posterior al meu cotxe nou de trinco. Un cop de cul que, també, em va sacsejar una mica tota per dins. Com que sóc poc amiga de metges i hospitals, vaig pensar que amb un parell de dies de repòs ja m’hauria passat. Però no. Després de molta escalfor, crema antiinflamatòria, i més repòs, una setmana més tard encara noto que el cos em segueix demanant que el cuidi, que l’atengui i que pari.
Gràcies al dolor m’he aturat i escoltat el que em reclama: a mi. Tal vegada visc massa pendent del fora, de l’acció, de la ment, de les obligacions i d’estimar i atendre els altres. Res d’excepcional i res que no li passi a la majoria de mortals del nostre segle. Però tal vegada, mentre era atenent tot el de fora, no he estat prou amorosa amb mi, no m’he dedicat prou temps. Doncs ara és el moment.
La Mercè, una bona amiga sàvia em va dir fa uns anys que la vida ens fa aprendre a les bones o a les males. Ens dona diverses oportunitats per aprendre sense patiment, però, si no li fem cas, la lliçó ens arriba amb dolor. Si som prou sagaços per saber llegir entre línies ens adonarem que rere cada obstacle que la vida ens porta hi ha una gran lliçó feta especialment per a nosaltres.
És com si un gran sastre de l’Univers ens preparés un vestit a mida (o un trajo). La nostra vida i les nostres experiències no tenen massa a veure amb les del nostre veí, segurament, oi?
I és que cada persona porta un karma diferent, que diuen els budistes. Jo sóc del parer que la vida és un gran aprenentatge. La millor escola. Però no una escola d’aquelles on la lletra entra a base de cops de regle, sinó un tipus d’escola lliure, on cadascú pot experimentar i fer segons senti i necessiti.
Seguint amb la meva recuperació post traumàtica, us volia compartir que avui m’he tractat a El Centre, un espai de fisioteràpia i osteopatia a Ultramort, al Baix Empordà. Potser algunes de vosaltres pensareu: “I com és que sent del Maresme vas tan lluny, per una visita mèdica?”. Doncs perquè, com us vaig explicar a la biografia de la pàgina principal de Terranúvol, aquest projecte neix del cor i es guia, especialment, a partir del sentir i de les intuïcions. No tinc un full de ruta predefinit. Sé el que vull oferir-vos, però la vida va dansant i portant-me persones i projectes amb què sintonitzo i vull compartir-vos-els. Així que, inesperadament, la vida m’ha portat El Centre d’Ultramort.
El nom del poble em cridava l’atenció de feia anys i no m’hi havia aturat mai. Així que, quan em van dir que hi havia unes noies que hi treballaven molt bé l’osteopatia, no m’ho vaig pensar. Em va encantar la idea de fer una excursió familiar alhora que em tractaven la meva dolència (i la del meu fill).
Ultramort és un d’aquests poblets amb encant de l’Empordanet. Cases rústiques restaurades amb bon gust. Silenci i olor de purins arreu on passegis. Detalls que denoten que els convilatans del llogarret estimen la seva terra i el país. Bicis aparcades sense cadenat i regadores comunitàries a la font municipal. Coses de poble, que dirien els de ciutat. Coses d’aquelles que a mi em fan sentir com a casa i em recorden que l’home és bo per naturalesa, no com deia Plaute o Hobbes que “Homo homini lupus (est)”. Us en recordeu de llatí de BUP? (disculpeu les noves generacions).
Entrem al poble i, de seguida, som a la plaça central, on hi ha El Centre. Ens obre una noia somrient, molt agradable. És l’Anna Redón, una de les tres fisioterapeutes de la consulta, que ens tractarà al meu fill i a mi. Ens fa passar i esperar uns segons. M’esperava que hi fes fred, perquè sembla que som els primers clients, però anava errada. El lloc és càlid, acollidor, ple de detalls seleccionats amb cura. Hi ha una tetera perquè mentre esperem ens puguem fer una infusió o un te. M’agrada la marca d’infusions que han triat perquè en tenen una selecció d’ecològiques, algunes de les quals ha dissenyat la nutricionista Carla Zaplana, a qui també vaig entrevistar fa una any. (Si voleu, us deixo l’enllaç de l’entrevista aquí .
Després de més d’una hora d’autopista sempre tinc ganes d’anar a Can Roca. I, de nou, em quedo enamorada dels detalls amb què han decorat el petit lavabo: blancs, liles i verds, que em recorden a la primavera que comença a treure el nas. Contràriament al que m’imaginava, l’Anna acomiada el client que ha atès abans que nosaltres i ens fa passar. Tinc la sensació d’entrar dins una cova. El sostre és preciós. De totxana, antic i restaurat. S’hi està calentó i sonen, de fons, mantres que em transporten a quan feia Kundalini Ioga i a l’embaràs. Hi sintonitzo de seguida i em vaig relaxant de la tensió del viatge. Comencem responent les preguntes de rigor per obrir-nos fitxa com a pacients (o clients, com prefereixo dir-ne jo). Primer tracta el nen i el que observo mentre el toca i mira és pura màgia. Noto com el cuida, com l’acarona i s’hi atansa juganera, propera. Veig com el meu fill la correspon. Hi confia. Es deixa tocar sense por, es deixa guiar per les mans expertes de l’Anna. S’entreté amb un cotxe i amb els imants que li col·loca al costat dels malucs. Li va fent un test kinesològic, li dona unes ampolletes d’aigua de mar i ell, tot eixerit, va fent el que li proposa sense queixa.
Quan em toca a mi, em quedo a soles amb ella, sense la família. Ara, com deia al principi, em toca atendre’m a mi. De cop, noto el silenci de fora i com em punxa el cap per dins. Li explico com va anar l’accident i que em fa més mal ara que els primers dies. Entre pregunta i pregunta, segueixo parant atenció als mantres de rerefons i, de cop, noto ganes de plorar. Alguna cosa ha començat a moure’s ara que m’he aturat. No sé si us passa, però jo, quan em visito amb certs terapeutes, noto com el cor comença a parlar i brollen emocions que feia temps que estaven silenciades i, sovint, surten en forma de plor. Ella em diu que si alguna pregunta m’incomoda o no la vull respondre, que no hi ha cap problema. Li ho agraeixo i em dona un mocador de paper. Seguim i jo, més tranquil·la, em permeto plorar.
Anem a la llitera i, a partir d’aquí, tanco els ulls i confio. La deixo fer. Noto com em fa el mateix test kinesològic que li ha fet al nen, però el meu és tres vegades més extens. Em pressiona un munt de punts i em sorprenc del dolor que em fa quan s’acosta al cor. De nou, torno a plorar. No entenc per què se’m mou aquesta pena, però sé que això no va d’entendre. Va de permetre. De deixar que l’emoció s’expressi i, simplement, deixar-la passar. Sóc de mena analítica i he estat anys preguntant-me el per què de moltes coses que m’han passat a la vida i, finalment, sembla que he entès que el món de les emocions parla un altre llenguatge. S’expressa d’una manera no verbal, no intel·lectual.
Mentre em va fent maniobres osteopàtiques espeteguen alguns ossos i em sento alliberada. Ha estat una hora i mitja en què s’han mogut moltes coses. Em sento tranquil·la i en pau. Mentre em va movent, sona de fons un “Al·leluia” que, de nou, em fa emocionar. Agraeixo aquest moment. Haver trobat aquest espai que, amb tota seguretat, m’ha apropat al meu Centre. Se m’il·lumina la ment en adonar-me’n del simbolisme del nom que han triat i de com a mi m’ha tocat el cor. Sempre tinc la sensació que la vida, igual que abans deia que ens porta obstacles, també ens porta ànimes amigues que ens ajuden a saltar-los. Molts terapeutes viuen amb aquesta voluntat de ser una ajuda, de donar una mà i fer-nos el camí més planer. A El Centre hi trobareu bones professionals. Dones amb mirada neta que tracten persones, que miren als ulls i toquen amb respecte el cos i l’ànima dels qui truquem la seva porta.
Us animo que un dia agafeu carretera i manta i us deixeu endur per l’esperit aventurer, a la descoberta del nostre preciós país i de tanta gent bonica i interessant que hi ha. Si mai necessiteu un lloc on asserenar-vos, on guarir-vos del que arrossegueu de fa massa temps, El Centre pot ser un bon lloc.
Una abraçada i fins aviat!
Dades d’itnterès:
Deixa un comentari